l'esquela mortuòria de Kafka.

L'esquela mortuòria de Kafka

j

Contestant la cèlebre frase de Sthendal, diu de la literatura: "la literatura és un mirall que camina a la vora de l'autor, però que en lloc de reflectir tot el que li passa, avança en el seu temps". La seua literatura, com confessa a Gustav Janouch, és un mirall que distorsiona no pas per crear una il·lusió òptica, sinó per oferir una idea exacta de les característiques de la realitat.

Sent una passió furibunda per l'escriptura. L'escriptura és en ell catarsi, purificació, expurgació de la culpabilitat. El tema de la culpabilitat inexplicable, la culpabilitat patològica que senten els jueus, és tractat a El procés. I Kafka sent aquesta culpabilitat patològica que senten els jueus, però també es tracta d'una culpa que en el seu cas es suma a la por i a la inseguretat.

Aquesta culpa primigènia, la por i la inseguretat eren inspirades pel mateix pare, com diu en altres fragments de la Carta al pare.

En aquest estat de coses, la literatura se li obre com l'única possibilitat de vida, d'alliberament, de salvació i es revela l'activitat central de la seua vida.

I per a escriure és necessària la soledat, el silenci. Així tenim múltiples referències a la literatura i a la soledat en les seves cartes, anotacions o diaris.

A Felice Bauer li diu que la vida al seu costat serà difícil:

La literatura li és vida, l'única mena de vida que suporta i, al mateix temps, de manera inexorable, és mort. Una mort feliç, si es vol, però mort al cap i a la fi. La conclusió de tot plegat sembla evident: només es pot escriure si un és amo d'un mateix davant de la mort, si amb ella s'estableixen relacions de sobirania