Una Carronya

Una Carronya


 Recorda aquella cosa que vam veure, ànima meva,
         un bell matí, a l'estiu tan dolç:
tombant per un camí, una carronya infame 

         damunt un parament de rocs,

les cames ben enlaire, com una dona lúbrica

         i ardent, suant el seu verí,
obria, de manera indiferent i cínica,
         el ventre ple d'exhalacions.

Brillava el sol damunt d'aquella putrescència

         com si volgués coure-la al punt,
i retornar amb escreix a la Natura immensa
         tot el que havia creat junt;

i contemplava el cel la carcassa superba

         com una flor que s'expandís.
Feia tanta pudor que sobre l'herba
         et va semblar perdre els sentits.

Les mosques brunzejaven pel ventre putrefacte

         del qual sortien negres contingents
de larves, que anaven com una flegma espessa
         amunt i avall dels esquinçalls vivents.

Baixava tot allò, pujava com onada,

         o bé brollava espetegant;
hauríeu dit que el cos, inflat d'una alenada,
         ben viu, s'anava incrementant.


I feia el món com una simfonia estranya,

         com l'aigua que corre i com el vent,
o com el gra que el llaurador, amb acció ritmada,
         sacseja i gira en el garbell.


Les formes s'esborraven, només eren un somni,

        com un esbós difícil de capir
sobre la tela abandonada, i que l'artista acaba
        tan sols dins el magí.

Darrere d'unes roques, una gossa inquieta

         ens espiava de mal grat,
esperant l'hora de robar a aquella carcassa

        la carn que hi havia deixat.

—I, amb tot, seràs un dia igual que aquesta escombraria,

         semblant a aquesta pútrida infecció,
estrella dels meus ulls, oh sol de la natura,
         tu, àngel meu, la meva passió!

Sí! Això seràs, oh reina de les gràcies,

         després dels últims sagraments,
quan jeuràs per podrir-te sota l'herba florida
         enmig dels altres ossaments.

Recorda't de dir als cucs, llavors, bonica meva,

          que amb molts petons se't menjaran,
que jo he guardat la forma i la divina essència
          dels meus amors desintegrats!    




ESTROFA 7:

En aquesta estrofa fa una comparació amb la vida i la mort, al observar la carn putrefacta, pensava que al amar una dona, arribarà un moment que ella primerament es tranformarà en carronya i posteriorment es convertirà en pols.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

exmples d'estil indirecte lliure

Resum de kafka,

Charles Baudelaire "Embriageu-vos"